DE CHAIKOVSKY A LA MÚSICA ALTERNATIVA
Muse és el prototip de grup que és estimat i odiat a parts iguals. Però d’indiferència, res. El so tens i passional del trio anglès trenca esquemes a qui busca melodies i electricitat. Per això tenim a Matthew Bellamy (veu, guitarra i teclat), a Christopher Wolstenholme (baix i teclat) i a Dominic Howard (bateria i percussió), per portar-nos per territoris del rock alternatiu més emotiu. La veu de Bellamy contribueix de manera sobrenatural a tensar cada minut de les seves cançons en una espècie de puja i baixa que fa posar la “pell de gallina”.
El seu estil idiosincràtic és una barreja d’indie rock i heavy metal, amb una influència molt marcada de compositors clàssics, especialment aquells de l’era romàntica com els russos Rachmaninov i Chaikovsky, La banda anglesa ha experimentat amb instruments poc ortodoxes com l’orgue d’església i una bateria més completa. La seva música s’alimenta bàsicament de les enèrgiques actuacions en viu i s’inspira en el caràcter excèntric del líder Bellamy enfocats cap a la conspiració global, la vida extraterrestre, la teologia o l’apocalipsi.
Enceten la seva carrera musical amb Origin of Symetry (2001), que va patir dures crítiques per la seva proximitat d’estil amb el de Radiohead en l’època de The Band. Amb el seu segon treball Absolution (2003) capgiren el missatge dels seus temes. Segueixen barrejant influències clàssiques amb els seu estil pesat, però ho fan amb lletres de caire polític, influenciat per l’entrada d’Anglaterra a la Guerra d’Iraq. I el seu darrer i últim àlbum Black Holes and Revelations (2006) ha estat el de major èxit de la banda a pesar d’allunyar-se estilísticament dels anteriors, fet que no va agradar als crítics musicals.
A Muse li ha costat arrencar, però mica en mica s’ha anat convertint en un trio mític que ha fet molt bé la seva feina i ha consolidat la seva música. Una opció de música alternativa amb matisos de la música clàssica de l’era romànica.
El seu estil idiosincràtic és una barreja d’indie rock i heavy metal, amb una influència molt marcada de compositors clàssics, especialment aquells de l’era romàntica com els russos Rachmaninov i Chaikovsky, La banda anglesa ha experimentat amb instruments poc ortodoxes com l’orgue d’església i una bateria més completa. La seva música s’alimenta bàsicament de les enèrgiques actuacions en viu i s’inspira en el caràcter excèntric del líder Bellamy enfocats cap a la conspiració global, la vida extraterrestre, la teologia o l’apocalipsi.
Enceten la seva carrera musical amb Origin of Symetry (2001), que va patir dures crítiques per la seva proximitat d’estil amb el de Radiohead en l’època de The Band. Amb el seu segon treball Absolution (2003) capgiren el missatge dels seus temes. Segueixen barrejant influències clàssiques amb els seu estil pesat, però ho fan amb lletres de caire polític, influenciat per l’entrada d’Anglaterra a la Guerra d’Iraq. I el seu darrer i últim àlbum Black Holes and Revelations (2006) ha estat el de major èxit de la banda a pesar d’allunyar-se estilísticament dels anteriors, fet que no va agradar als crítics musicals.
A Muse li ha costat arrencar, però mica en mica s’ha anat convertint en un trio mític que ha fet molt bé la seva feina i ha consolidat la seva música. Una opció de música alternativa amb matisos de la música clàssica de l’era romànica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario