UNA MICA D’OXÍGEN

El grup manresà Gossos actuarà el proper dia 1 de desembre a Sant Sadurní d’Anoia empapant de hip-hop i de reggae el pavelló de l’Ateneu.

El seu és un estil acústic, un estil que lluny de ser premeditat va sorgir de la necessitat del grup d’esvair els seus pensaments i fugir de la xafogor del local d’assaig. És així com a través de múltiples actuacions i assaigs espontanis a l’aire lliure i la participació en un parell de concursos de rock, els Gossos van començar a gaudir de la oportunitat d’enregistrar el seu primer treball Gossos, compost d’un grapat de bons temes.

Gossos tornen amb el seu novè disc més carregats de força que mai. Oxígen
(2007) és l’àlbum rodó que s’esperava d’una banda que, amb el pas del temps, a base de pair èxits i patacades, ha sabut reinventar el seu so. Gossos cultiva ara una barreja de pop, rock, reggae, hip-hop i electrònica, tot quallat sense concessions. Han recuperat la màgia adolescent que els va fer triomfar, i hi han afegit una interpretació adulta, sense complexes, amb una visió contemporània de la música que fa travessar fronteres.

Amb Oxígen han volgut jugar amb nous estils aproximant-se al hip-hop, al reggae i a l’electrònica, però sense perdre l’essència que sempre els ha acompanyat, amb el seu joc de veus multivocal i ple de matisos.

El proper dia 1 de desembre, el grup de rock català oferirà un concert al Pavelló de l’Ateneu de Sant Sadurní d’Anoia presentant el seu darrer treball Oxígen. Cançons com Corren, Oxígen, En un instant o No és nou sonaran a ritme de reggae i hip-hop entre un públic que de ben segur els rebrà amb els braços oberts.

DE CHAIKOVSKY A LA MÚSICA ALTERNATIVA

Muse és el prototip de grup que és estimat i odiat a parts iguals. Però d’indiferència, res. El so tens i passional del trio anglès trenca esquemes a qui busca melodies i electricitat. Per això tenim a Matthew Bellamy (veu, guitarra i teclat), a Christopher Wolstenholme (baix i teclat) i a Dominic Howard (bateria i percussió), per portar-nos per territoris del rock alternatiu més emotiu. La veu de Bellamy contribueix de manera sobrenatural a tensar cada minut de les seves cançons en una espècie de puja i baixa que fa posar la “pell de gallina”.

El seu estil idiosincràtic és una barreja d’indie rock i heavy metal, amb una influència molt marcada de compositors clàssics, especialment aquells de l’era romàntica com els russos Rachmaninov i Chaikovsky, La banda anglesa ha experimentat amb instruments poc ortodoxes com l’orgue d’església i una bateria més completa. La seva música s’alimenta bàsicament de les enèrgiques actuacions en viu i s’inspira en el caràcter excèntric del líder Bellamy enfocats cap a la conspiració global, la vida extraterrestre, la teologia o l’apocalipsi.

Enceten la seva carrera musical amb Origin of Symetry (2001), que va patir dures crítiques per la seva proximitat d’estil amb el de Radiohead en l’època de The Band. Amb el seu segon treball Absolution (2003) capgiren el missatge dels seus temes. Segueixen barrejant influències clàssiques amb els seu estil pesat, però ho fan amb lletres de caire polític, influenciat per l’entrada d’Anglaterra a la Guerra d’Iraq. I el seu darrer i últim àlbum Black Holes and Revelations (2006) ha estat el de major èxit de la banda a pesar d’allunyar-se estilísticament dels anteriors, fet que no va agradar als crítics musicals.

A Muse li ha costat arrencar, però mica en mica s’ha anat convertint en un trio mític que ha fet molt bé la seva feina i ha consolidat la seva música. Una opció de música alternativa amb matisos de la música clàssica de l’era romànica.

Albert Pla: Un Showman de cap a peus

Albert Pla sembla un “penjat”. Amb els cabells curts però despentinats, una barba de tres dies, una mirada perduda i un vestuari molt peculiar té tots els números de semblar un vagabund de barri.

El seu llenguatge és senzill i les lletres de les seves cançons parlen de coses normals, o gairebé normals, ja que sempre porta allò més vulgar als extrems. Estem parlant d’un republicà anònim abandonant els seus principis per l’amor a una princesa, a un enamorat lluitant entre perdre la seva parella o denunciar-la per terrorisme, o un català de cap a peus que vol ser torero y mor en una plaça de toros.

Pla, amb la seva veu quasi infantil, compon lletres sorprenents al mateix temps que absurdes, on parla principalment del sexe, de l’amor i de la mort. Molta imaginació al servei de la música que l’ha convertit en un dels cantautors catalans més peculiars de tots els temps. Tot un showman de la música amb un ingredient indispensable: una immensa capacitat de convertir la poesia més absurda en temes que contenen certa càrrega emocional i un gran sentit de l’humor.
Al 1989 va editar el seu primer àlbum Ho sento molt (1989) i amb cançons com La vida d’un gat, La violació o La sequia es va posar el públic a la butxaca .El cantautor català va fer un gir en la seva carrera i ens va allunyar de l’estil al que ens tenia acostumats amb el seu primer treball en castellà No solo de rumba vive el hombre ( 1992), un disc a ritme de rumba amb el peculiar missatge de les seves lletres. Però Albert Pla no té pèls la llengua i en ocasions ho ha pagat car: la seva discogràfica es va negar a publicar el seu segon àlbum en castellà Veintegenarios en Alburquerque (1997) per una cançó terrorista.

Aquesta nit, al Harlem Jazz Club de Barcelona tindrem la oportunitat de veure de nou Albert Pla assegut en una butaca, amb la seva guitarra i completament disfressat. Ens sorprendrà amb alguna de les seves “ninotades”?

UN REBEL CONVERTIT EN ARTISTA

El cantautor guatemalenc Ricardo Arjona recull en el seu últim àlbum Quién dijo ayer tretze noves versions dels seus clàssics. Un nou treball que porta al present la

història d’un artista que no s’ha allunyat mai dels bullicis del seu poble natal.

Barris infectats de pobresa i suburbis d’una Antiga Guatemala submergida en la violència de la dictadura. Aquí és on Ricardo Arjona, actualment un dels cantautors de música llatina més aclamats pel públic de l’Amèrica Central, troba la seva inspiració a l’hora de compondre els seus temes. Profund, autèntic i un observador incansable de la vida quotidiana, Arjona es recolza en la poesia i en l’honestedat més extrema per transmetre tot allò que veu, allò que palpa i que creu que s’ha d’explicar. Un rebel que orienta la seva carrera a donar resposta a totes les preguntes que planteja la vida, a retratar el dia a dia de la manera més simple i romàntica.

Arjona es refugia en els ritmes llatins orientats cap al reggae per vestir les seves cançons. Un estil que reforça la seva autoria, encara que cada cançó tingui un ritme musical diferent. Més enllà de la seva manera d’interpretar-les, les lletres dels seus temes segueixen amb una gran senzillesa un magnífic ritme poètic, amb paraules simples, que contemplen la vida des d’un punt de vista personal i molt seu. Les normes, el seu gran enemic. La guitarra, la seva aliada més fidel.

“ Soy un tipo muchísimo más normal de lo que la gente piensa. Actuo por impulso natural para conservar del cavernícola lo más preciado: la espontaneidad “ Ricardo Arjona

El seu primer disc quan només tenia 21 anys Déjame decir que te amo, un autèntic desastre. Un inici de carrera difícil per un artista ja consolidat que ha viscut la vida a flor de pell i que als seus 43 anys guarda a la butxaca més de sis àlbums. L’últim, Quién dijo ayer, llançat al mercat el passat 21 d’agost, recull catorze versions de les seves cançons més conegudes i tres temes inèdits. Un àlbum que fa un recorregut per tota la seva història musical. Conté noves mescles i, a més a més, incorpora duets amb artistes tant coneguts com Eros Ramazzotti o Marc Anthony.

RETORN DEL SHUARMA EN SOLITARI

L’ex component i fundador del grup barceloní Elefantes, oferirà un concert , juntament amb Gerard Quintana, presentant el seu nou treball Universo, el seu primer àlbum en solitari.

En hindú, shuarma vol dir persona tímida i introvertida. Per ell, és el nom que defineix més bé el seu aspecte i la seva personalitat. La necessitat d’expressar els seus sentiments a través de la música i el seu interès per viure cada moment com si fós l’últim el converteixen en un compositor inquiet que es deixa amarar de les petites coses que l’envolten i només necessita una guitarra per exprimir fins l’útima gota de la seva energia. La seva inquietud pel pas del temps, la necessitat de créixer i aceptar el canvi i viure el present són la font d’inspiració d’aquest cantant polifacètic, un amant de la música que s’ha anat formant com a artista al llarg dels anys fins aconseguir treure a la llum el seu primer disc en solitari.

Universo, que es va posar a la venda al públic el dia 7 de maig, reflecteix el punt àlgic de la seva maduresa artística. Parla de l’amor, de la humiltat, de la senzillesa, de tot allò que ocupa la seva ment. Les dotze melodies que vesteixen aquest nou àlbum en solitari calquen la seva part més sensible i mostren el seu “univers” més íntim. En definitiva: un viatge imaginari cap a les profunditats de l’ésser humà. Les guitarres acústiques substitueixen les elèctriques, on la persussió prèn un protagonisme indiscutible. Un pop que juga amb els sons més ètnics.

El proper dia 31 d’octubre tindrem la oportunitat d’assaborir les curiositats musicals del nou disc del Shuarma com a solista. El Passeig de la Copa de Girona será l’escenari de la presentació d’aquest nou álbum, espai que compartirà amb Gerard Quintana a partir de dos quarts de dotze de la nit en virtut de la Festa Major de la capital gironina. L’entrada será totalment gratuïta.

Georges Moustaki, un romàntic de la música francesa

" La poesía se hace canción cuando se pega a la vida. Cuando se convierte en el espejo de las ideas. Las preocupaciones del momento" Georges Moustaki

Als seus 73 anys i amb una trajectòria musical impecable, el cantautor francès d'origen grec Georges Moustaki continua cultivant èxits i no deixa de sorprendre al seu públic més fidel, a qui va enamorar amb le Métèque (l'estranger), àlbum que el va portar a la fama l'any 1969 i possiblement una de les millors cançons de la història de la música francesa. Les seves melodies dolces acompanyades únicament de la guitarra i l'acordeó reflexen la poesia cantada més tendra, i el ritme de la seva guitarra clàssica mostra la vessant més sencilla i natural de les seves obres, inspirades en les experiències que el pròpi compositor ha anat recordant en els seus viatges arreu del món. Més que un intèrpret, Georges Moustaki es pot considerar un enigma de la música francesa i internacional, un mite encara present que no deixarà mai de ser mite.

Moustaki no s'acomiada encara de la seva música, no deixa de compondre i no s'allunya mai del seu canon musical, una barreja entre melodies de música grega i música folk , sempre acompanyades per la seva veu monòtona, a vegades trista, tret que el caracteritza des que va començar a compondre.

Tant ha agradat i ha influenciat la seva música arreu que intèrprets de la talla d'Edith Piaf, personatge decisiu en la carrera de Moustaki en els seus inicis, han volgut interpretar les seves lletres sense allunyar-se mai del seu peculiar estil musical. De la mà de Moustaki hem pogut assaborir èxits com Sarah, la Solitude, Il est trop tard, ma Liberté o la famosa Métèque, temes que es van poder sentir el passat mes de gener al Palau de la Música de Barcelona compartint escenari amb la cantautora catalana Marina Rossell i interpretant el disc conjunt les anges sont très a la mode.