UNA MICA D’OXÍGEN

El grup manresà Gossos actuarà el proper dia 1 de desembre a Sant Sadurní d’Anoia empapant de hip-hop i de reggae el pavelló de l’Ateneu.

El seu és un estil acústic, un estil que lluny de ser premeditat va sorgir de la necessitat del grup d’esvair els seus pensaments i fugir de la xafogor del local d’assaig. És així com a través de múltiples actuacions i assaigs espontanis a l’aire lliure i la participació en un parell de concursos de rock, els Gossos van començar a gaudir de la oportunitat d’enregistrar el seu primer treball Gossos, compost d’un grapat de bons temes.

Gossos tornen amb el seu novè disc més carregats de força que mai. Oxígen
(2007) és l’àlbum rodó que s’esperava d’una banda que, amb el pas del temps, a base de pair èxits i patacades, ha sabut reinventar el seu so. Gossos cultiva ara una barreja de pop, rock, reggae, hip-hop i electrònica, tot quallat sense concessions. Han recuperat la màgia adolescent que els va fer triomfar, i hi han afegit una interpretació adulta, sense complexes, amb una visió contemporània de la música que fa travessar fronteres.

Amb Oxígen han volgut jugar amb nous estils aproximant-se al hip-hop, al reggae i a l’electrònica, però sense perdre l’essència que sempre els ha acompanyat, amb el seu joc de veus multivocal i ple de matisos.

El proper dia 1 de desembre, el grup de rock català oferirà un concert al Pavelló de l’Ateneu de Sant Sadurní d’Anoia presentant el seu darrer treball Oxígen. Cançons com Corren, Oxígen, En un instant o No és nou sonaran a ritme de reggae i hip-hop entre un públic que de ben segur els rebrà amb els braços oberts.

DE CHAIKOVSKY A LA MÚSICA ALTERNATIVA

Muse és el prototip de grup que és estimat i odiat a parts iguals. Però d’indiferència, res. El so tens i passional del trio anglès trenca esquemes a qui busca melodies i electricitat. Per això tenim a Matthew Bellamy (veu, guitarra i teclat), a Christopher Wolstenholme (baix i teclat) i a Dominic Howard (bateria i percussió), per portar-nos per territoris del rock alternatiu més emotiu. La veu de Bellamy contribueix de manera sobrenatural a tensar cada minut de les seves cançons en una espècie de puja i baixa que fa posar la “pell de gallina”.

El seu estil idiosincràtic és una barreja d’indie rock i heavy metal, amb una influència molt marcada de compositors clàssics, especialment aquells de l’era romàntica com els russos Rachmaninov i Chaikovsky, La banda anglesa ha experimentat amb instruments poc ortodoxes com l’orgue d’església i una bateria més completa. La seva música s’alimenta bàsicament de les enèrgiques actuacions en viu i s’inspira en el caràcter excèntric del líder Bellamy enfocats cap a la conspiració global, la vida extraterrestre, la teologia o l’apocalipsi.

Enceten la seva carrera musical amb Origin of Symetry (2001), que va patir dures crítiques per la seva proximitat d’estil amb el de Radiohead en l’època de The Band. Amb el seu segon treball Absolution (2003) capgiren el missatge dels seus temes. Segueixen barrejant influències clàssiques amb els seu estil pesat, però ho fan amb lletres de caire polític, influenciat per l’entrada d’Anglaterra a la Guerra d’Iraq. I el seu darrer i últim àlbum Black Holes and Revelations (2006) ha estat el de major èxit de la banda a pesar d’allunyar-se estilísticament dels anteriors, fet que no va agradar als crítics musicals.

A Muse li ha costat arrencar, però mica en mica s’ha anat convertint en un trio mític que ha fet molt bé la seva feina i ha consolidat la seva música. Una opció de música alternativa amb matisos de la música clàssica de l’era romànica.

Albert Pla: Un Showman de cap a peus

Albert Pla sembla un “penjat”. Amb els cabells curts però despentinats, una barba de tres dies, una mirada perduda i un vestuari molt peculiar té tots els números de semblar un vagabund de barri.

El seu llenguatge és senzill i les lletres de les seves cançons parlen de coses normals, o gairebé normals, ja que sempre porta allò més vulgar als extrems. Estem parlant d’un republicà anònim abandonant els seus principis per l’amor a una princesa, a un enamorat lluitant entre perdre la seva parella o denunciar-la per terrorisme, o un català de cap a peus que vol ser torero y mor en una plaça de toros.

Pla, amb la seva veu quasi infantil, compon lletres sorprenents al mateix temps que absurdes, on parla principalment del sexe, de l’amor i de la mort. Molta imaginació al servei de la música que l’ha convertit en un dels cantautors catalans més peculiars de tots els temps. Tot un showman de la música amb un ingredient indispensable: una immensa capacitat de convertir la poesia més absurda en temes que contenen certa càrrega emocional i un gran sentit de l’humor.
Al 1989 va editar el seu primer àlbum Ho sento molt (1989) i amb cançons com La vida d’un gat, La violació o La sequia es va posar el públic a la butxaca .El cantautor català va fer un gir en la seva carrera i ens va allunyar de l’estil al que ens tenia acostumats amb el seu primer treball en castellà No solo de rumba vive el hombre ( 1992), un disc a ritme de rumba amb el peculiar missatge de les seves lletres. Però Albert Pla no té pèls la llengua i en ocasions ho ha pagat car: la seva discogràfica es va negar a publicar el seu segon àlbum en castellà Veintegenarios en Alburquerque (1997) per una cançó terrorista.

Aquesta nit, al Harlem Jazz Club de Barcelona tindrem la oportunitat de veure de nou Albert Pla assegut en una butaca, amb la seva guitarra i completament disfressat. Ens sorprendrà amb alguna de les seves “ninotades”?